Retrobament amb en Toni Marín

Estiu del 2002. Havia deixat la feina d'operador de projecció al desaparegut Cinema Plaza de Castelldefels. Fins que no comencés segon de periodisme al setembre havia de trobar una altra feina. Sense ingressos regulars en aquell moment hagués sobreviscut, però ja estava massa acostumat a treballar. No podia desaprofitar un estiu laboralment parlant. I va sorgir una ocupació a través de la Borsa de Treball de l'Ajuntament de Castelldefels: controlador a una pedrera del Garraf. Quan em van descriure la feina en qüestió no sabia bé en què consistia. Però jo mai dic que no a una oportunitat de provar noves experiències professionals.

La pedrera en qüestió estava (i està) situada a peu de la C-31, l'entranyable carretera de les costes, al seu pas pel nucli d'urbatitzacions proper a l'estació de rodalies RENFE de Garraf. Un lloc meravellós amb l'empremta inesborrable de Gaudí a l'Hotel-Restaurant que porta el nom del geni modernista.

La feina a la pedrera era ben senzilla. Havia d'atendre els transportistes a la seva arribada a les instal·lacions. Comprovar què venien a càrregar al camió i per a quina empresa feien l'encàrrec. Per tant era una tasca purament administrativa. M'encarregava d'introduir les dades pertinents al programa informàtic de l'empresa, i un cop el xofer havia carregat el material li expedia l'albarà. Així, un rere altra totes les tardes del mes de juliol i agost del 2002.
Com en Toni Marín avui dia per a fer el programa el Matí a 4 Bandes, els camioners s'han de llevar molt d'hora. Realment d'hora. Això significava que a partir de les 6, em quedava tot sol a la cabina situada entre les balances d'entrada i de sortida on els camions es pesaven buits en arribar i carregats a punt de sortir. Visualment, imagineu-vos un peatge de pagament manual.
De fet, l'afluència començava a minvar a partir de les 16:00. Molts fan la migdiada o la digestió. O els més resagadets com jo molts dies, tot just es diposen a dinar.

I la meva companyia grata, molt grata, era la veu d'en Toni Marín. En aquell moment presentador i conductor del magazine de la tarda a la Cadena Ser: La Ventana del Verano. I també la veu dels seus convidats i col·laboradors habituals. Em va atrapar el seu estil. La seva confiança i seguretat davant del micro i també la varietat i la frescor dels continguts. El millor, amb diferència, la trucada de cada dia tot just abans d'acabar al señor subsecretario. Era una paròdia. Fingien trucar a la Moncloa i sempre responia la mateixa veu masculina castissa per a informar que, un dia més, el president (Ansar) no podia atendre la trucada. Acabaven fent conya al respecte d'algun tema candent, si n'hi havia, al voltant del bigotis: les vacances a Orpesa, la visita a la residència reial de Palma... De debò, una de les millors aportacions humorístiques a la ràdio que recordo. I fa uns dies he descobert que qui agafava cada dia aquesta trucada és un amic íntim d'en Toni.
Arribar el primer dia de pràcqtiues i poder veure des del control tècnic com el Toni condueix el programa de matí de Ràdio 4 ha estat un privilegi i una gran satisfacció. Mare meva, això sona a discurs monàrquic postís. Però realment és així. La seva presència supera les expectatives del bon record que mantinc de la companyia d'aquelles tardes de l'estiu de 2002 amb la Ventana del Verano de la SER.
Em va costar dos o tres dies, fins que em vaig decidir saludar-lo i confessar-li que davant seu tenia un seguidor de la seva trajectòria. El seu tracte des del primer instant ha estat càlid, proper i amable. És 100% accessible. Sempre està disposat a escoltar idees i anècdotes. A mi m'han assignat a informatius, on m'hi trobo molt a gust i on estic aprenent molt. Però no he desaprofitat cap moment que s'ha presentat per plantejar-li a en Toni que compti amb mi per al programa sempre que vulgui.
Qui m'ho havia de dir fa set anyets. Que se'm presentaria l'ocasió de poder treballar, amb tota la humilitat i gratitut, colze amb colze amb en gran Toni Marín. Encara no s'ha concretat, però m'ha assegurat que la possibilitat d'entrar en antena algun dia està pràcticament garantida. En fi, encara no m'ho acabo de creure, i tampoc he trobat encara una bona idea integral per a poder fer una immersió a la graella del propi programa de manera més o menys habitual. S'accepten suggerències, propostes i idees.

A la ràdio, primer les fonts

Abans de començar a redactar el text d’una peça, sigui de la naturalesa que sigui, és millor recollir la informació més essencial i tot seguit trucar a la font o a les fonts. Si dediquem massa temps a donar forma al text que entrarà a antena sense abans recollir les veus de les persones implicades ens podem trobar que l’enfocafemt que hem donat al tema es pot desmuntar ja que allò que ens diuen les fonts no és exactament el que esperàvem.

Això em va passar amb el meu primer encàrrec, el mini reportatge sobre els aturats boletaires. L’enfocament que volíem donar-li se centrava en la situació dels aturats que aprofitaven la temporada de la recollida de bolets per a fer ingressos extra. Mentre em documentava per la gran i vasta xarxa, on et pots arribar a tornar boig si no t’organitzes una mica, algunes notícies de portals locals i comarcals de la zona de l’Alt Urgell apuntaven que molts venedors de mercat tradicionals es queixaven d’una “competència deslleial” ja que molts d’aquests boletaires que responen al perfil de l’aturat oportunista estaven perjudicant el mercat, principalment a través de la venda en parades a peu de carretera sense cap tipus de control ni de regulació.
Jo vaig voler copsar aquesta opinió amb una venedora del mercat de Cal Rosal, a prop de Berga, (contacte que em va facilitar un company de l’emissora) amb la peça ja redactada i amb l’espai reservat per al tall de veu suposat i desitjat. Greu error. La seva versió no era en absolut l’esperada. No sols no culpava el gest dels aturats boletaires, sinó que a més em va assegurar que més d’un cop els havia comprat la collita per a vendre el gènere a la seva parada. Òbviament, com a venedora mira tant per la qualitat com pel preu del producte, sigui quin sigui el proveïdor i les seves circumstàncies.
En fi, sense cap voluntat d’avorrir-vos amb més dades sobre el tema, només em volia centrar i compartir aquest procediment un cop rebem un encàrrec a la nostra redacció, secció o departament. El més aconsellable és consultar les fonts sense obsessionar-se massa amb quin tipus de tall de veu necessitem per a la peça sobre la que ja inevitablement pensem com quedarà en antena.

14 dies i 5 peces

14è dia de pràctiques com a becari a RNE a Barcelona. El dilluns 5 d'octubre atèrravem 6 estudiants de la UAB (3 noies i 3 nois) a la seu de l'emissora, al carrer Roc Boronat nº 127, un tant desorientats sobre el nostre futur imminent al que serà el nostre hàbitat pseudoprofessional fins el 31 de gener de 2010. Però sobre dates límit, i afers relacionats, a un servidor sempre li agrada negociar. Si tot va bé només m'hauré de presentar a un sol examen presencial el 5 de febrer. Tenint en compte la proximitat de dates (finalització de pràctiques vs examen final) procuraré avançar tant l'una com l'altra i poder marxar a Madrid a inicis de febrer sense més assumptes pendents a les nostres terres. Allà m'hi espera una persona molt especial per a encetar una etapa de la meva vida en la qual tinc dipositades moltes expectatives, il·lusions i esperances. El temps dirà.
Fins a dia d'avui, 5 han estat les ocasions de fer alguna cosa més que navegar per la vasta xarxa o llegir els diaris mentre m'espero a què m'encarreguin alguna tasca i així no tenir la sensació que s'acompleix el dit que campa i volta pels passadissos i classes de la facultat des de l'inici de la carrera: a les pràctiques de final de carrera et tindran per a fer fotocòpies i servir el cafè.
La primera va ser una peça sobre molts aturats catalanas que davant la crisi econòmica s'han llançat als boscos a collir bolets buscant una nova forma d'ingressos. El vam anomenar Aturats Boletaires. Va prendre el relleu una notícia sobre una exposició itinerant que ha arribar recentment a Barcelona titulada Las Joyas del Rif. Dues notícies més van precedir la que va entrar ahir en antena: l'inici del tasllat de les obres de l'antic Museu Militar de Montjuïc per a la seva restauració i la celebració del Dia de la Prova del VIH, que com passa en molts casos no va poder entrar en antena per problemes estrictament de temps. El nostre "amic" Millet ja està acaparant més atenció de la que mereix. Com a individu. No podem encara desviar la nostra mirada del seu periple palauenc.
I ahir va arribar un moment molt esperat per a qualsevol apassionat de la ràdio, com jo, que espera sentir la seva pròpia veu per primer cop en directe. Matiso. Estava gravat escassos minuts abans. Però l'informatiu del migdia s'emetia en rigurós directe.
Ara mateix, com cada matí, busco com aprofitar el temps útilment mentre la meva presència no resulta ser de massa ajut per a l'equip d'informatius a qui, per cert, aniré dedicant temps i espai.