Després del pont, pendents del nadal

Què tal ha anat el pont, assidus i assídues, que sou pocs però molt ben avinguts? Jo com de costum per los madriles en la millor companyia. Vam voler aprofitar la jornada de portes obertes per a visitar el Congrés dels Diputats, però només veure la cua i fins on aquesta arribava, vam llençar la tovallola. Un altre any serà.

Ens hem conformat amb visitar el reobert Museu del Modernisme, al carrer Sant Mateo. És una casa museu que ha estat durant força temps en procés de remodelació. I ha valgut la pena. S'hi conserven molts objectes, mobiliari i quadres de l'època, finals del segle XIX. De debò, molt recomanable. Entenc que si decidiu escapar-vos dos o tres dies a la capital preferireu invertir el poc temps del que disposeu al Prado, al Reina Sofía, al Retiro, Cibeles, Neptuno, la Puerta de Alcalá i, com no, a comprar un dècim a la Manolita o patir un atracament a mà armada a l'Sturbuck o al Dunking Donuts :P Però no us decebrà si li dediqueu una estoneta al matí o a la tarda.

Per aquí, per la ràdio, porto un mes bastant ronso i quietet. M'havien encarregat fer un parell de reportatges que s'havien d'emetre per al pont. Suposo que ja veuríeu la meva crida col·lectiva en busca de temes candents però flexibles per qüestió de dates.

Ja tinc enllestit un repor sobre les mascotes, que encara no ha entrar en antena. En Pere encara està al capdavant de l'edició migdia dels informatius ja que encara no ha tornat en Roger, que cada dia em donava algun tema per a fer un text-tall, com diem per aquí. Sé que era una rutina, però ja m'hi havia acomodat, i alguns dies donen bastant de sí i m'agradava arribar sabent que em tocaria abordar algun assumpte d'actualitat, amb alguna entrevisteta. Des de fa un mes, només esperen de mi que retoqui i enllesteixi repors per a tenir com a comodí per a dies que s'apropen fluixos de contingut. Vaja, que no em fan massa cas.

En fi, espero no deixar tant de banda el blog fins que acabi les pràctiques. S'esperen com sempre comentaris, queixes, suuggerències i altres cabòries.

Nebrera, Mag Lari, Ramoncín, Dr Estivill i altres mediàtics de pas per la ràdio

Pel programa El Matí a 4 Bandes, presentat pel Toni Marín, han desfilat des de l'inici de les meves pràctiques diversos personatges de la primera línea mediàtica. És el nostre programa de prime time i n'hi ha entrevistes, taules rodones, temes del dia, seccions fixes amb col·laboradors habituals, entreteniment...
Avui concretament hem tingut la presència del mag Lari, que recentement ha participat al programa de TV3 Sexes en Guerra, i la del Doctor Estivill. Aquest últim per a col·laborar amb una secció que fa cada dimarts en David Barba. En David és periodista i professor de la UAB amb qui m'he retrobat després de 4 anys. Al 2004 vam participar en un viatge a Mèxic, i a l'any següent a l'Equador. La secció que presenta en David al programa es diu 50 catalans i el sexe. I avui era el torn del Doctor Estivill. Ara bé, ho estaven gravant per a emetre en diferit la setmana que ve. Però en meitat de la secció, sembla ser que han vingut ordres des de instàncies supremes i en Toni, en David i el Doctor Estivill han hagut d'abandonar l'estudi sobtadament quan ja passàvem de les 12. Un grup de joves han irromput amb una de les companyes de l'emissora i s'han disposat a gravar. Ho estaven fent en castellà. Això tenia pinta de ser un encàrrec per a Ràdio 1 o Ràdio 5. En Toni no escatimava en disculpes adreçades tant al doctor coma al David. En Toni sempre es comporta amb una amabilitat i formalitat que el distingeixen de molts de la professió. Sempre és proper, honest, humil i sincer. I somrient.
Aprofitant l'espera que mantenien a la taula del meu davant, he arribat a intercanviar algunes paraules directament amb el doctor però, com m'ha passat amb la visita d'altres personatges públics, no m'he atrevit a saludar-lo com m'hagués agradat. Quan et trobes a escassos metres, a davant teu amb la Montserrat Nebrera, amb l'Albert Rivera, amb en Ramoncín o com el doctor Estivill a un li entren unes ganes desmesurades de compartir impressions. Tots ells i elles formen part del nostre imaginari, de la nostra experiència, del nostre dia a dia... Un no acaba d'estar acostumat a creuar-se'ls com uns ciutadans més. Però et conté la naturalitat amb què reacciona tothom i tens pànic de resultar un fan impertinent. Suposo que molts em comprendreu. I de fet sóc conscient que en un mitjà com la SER o Catalunya Ràdio m'hi enfrontaria molt més sovint a aquest tipus de situacions.
El cas és que a mi no m'agradaria haver de renunciar a parlar amb algun d'ells encara que no hagi estat jo el responsable de la seva presència. Algun dia espero atrevir-me a donar-li la mà ja sigui polític, escriptor, sindicalista o humorista a qui tingui al davant. I si s'escau demanaré autògraf i fotografia :)
Pel que fa a la meva tasca, me n'alegro bastant que ja tingui un comès diari bastant fixat a l'equip d'informatius. M'està permetent trobar el meu lloc i saber per on m'he d'orientar i a qui acudir quan sorgeix un dubte. Avui m'ha tocat localitzar un portaveu d'una patronal del sector de transports de viatgers per carretera. Avui s'han reunit per a fer un balanç previ de la vaga que els sindicats UGT i CCOO tenen convocada per als propers 12 i 13 de novembre. Fins al moment, cosa que no m'esperava, totes les fonts a les que he hagut d'acudir s'han comportat molt bé. Estic molt agraït de l'amabilitat, el respecte, la correcció i la predisposició. El meu record més proper de treball de camp a la carrera és un reportatge escrit sobre la prostitució de luxe per a l'assignatura de Periodisme especialitzat en Societat. Com ja us imagineu, ens estem referint a un sector de la societat, per moltíssimes raons, molt més reaci a parlar obertament amb els mitjans. Accedir a elles requereix un procés més lent, curós i meditat. No podem generalitzar com en cap altre cas, però no és fàcil abordar cap temàtica que afecti a l'activitat de la prostitució.
Ara, amb el temps, me n'alegro d'haver començat amb un repte tan difícil. És un bon mètode d'entrenament donar el primer pas per un terreny farragós. Tot el que vingui després no pot ser més dur d'assimilar que el fet d'haver de presenciar cimpotent com una treballadora sexual d'un club d'alterne et treu la gravadora de veu de la butxaca de la camisa i te la destrossa amb el beneplàcit dels goril·les del local. Tot just fa un any d'aquesta experiència, també universitària. En aquest cas volia recollir testimonis de prostitutes per a un reportatge de Periodisme Literari. Assignatura impartida a la Universidad de Navarra on he estat el darrer curs 2008-2009 d'intercanvi SICUE-Séneca. Però ja m'hi tornaré a referir en posteriors entrades i si algú manifesta interès, li facilitaré la peça que vaig lliurar. Suspesa, per cert, amb un 4.
Demà, potser, més. No garanteixo que serà millor.

Halloween, difunts i precarietat laboral

Ja hem encetat el mes de novembre fa uns dies. Cada any es fa un seguiment més exhaustiu per aquestes dates de la mort i també de la festivitat de Halloween a les nostres terres. En aquest moment no em veig amb cor de fer una valoració en condicions d'aquest col·lapse de peces informatives que tenen com a tema central els diferents cultes als nostres difunts i la implantació d'aquesta festa d'origen celta com és el Halloween que ha acabat colant-se via EEUU.

Sintonitzis el dial que sintonitzis, vegis el canal que vegis o llegeixis el diari que llegeixis, són els dos temes estrella amb enfocaments tan diversos com un es proposi enllaçant-ho amb altres assumptes com la religió o la crisi econòmica.
A l'emissora, han precedit uns dies d'absència de la cap dels serveis iformatius qui havia fet de mentora des del primer dia. Ha pres el relleu en Roger, qui presenta i condueix l'edició migdia dels informatius de RNE 1. Aprofito per aclarir davant dels meus seguidors, ja sé que en sou poquets però la qualitat preval sobre la quantitat sempre, que si algun dia la vostra agenda ho permet i voleu dedicar temps lliure a sentir la meva veu a les ones ho heu de fer a través de la freqüència de RNE 1 i no pas de la de Ràdio 4. A Barcelona el dial és 88.3.

L'edició migdia de RNE 1 comença a la una de la tarda i dura aproximadament deu minuts després dels quals es fa una desconnexió territorial i ens donen pas. El Roger comença l'edició de Catalunya amb els titulars de la jornada a voltants d'un quart de dues i una mica abans de tres quarts donem pas als companys d'esports que ja s'encarreguen de posar fi als informatius, i s'acaba la desconnexió.
En Roger cada dia m'assigna algun tema d'actualitat per a fer el que diem per aquí un text tall d'un minut aproximat de duració. Una notícia estricta acompanyada d'un tall de veu d'algun protagonista o persona directament implicada amb els fets. Aquesta rutina s'ha aconseguit imposar després d'unes setmanes incials d'incertesa en què la cap d'informatius molts dies no m'havia encarregat cap peça. En arribar ja érem conscients tots els becaris de les nostres possibilitats i limitacions, com per exemple no poder sortir de la redacció sense anar acompanyats d'un altre company. Regla que un servidor va tenir el plaer de saltar-se amb el beneplàcit de la susodicha cap d'informatius per anar a cobrir una roda de premsa al Departament de Salut en la qual van fer una presentació del Dia de la Prova del VIH. En fi, la seu del Depertament de Salut és a Roc Boronat, al nostre mateix carrer, uns escassos metres en direcció mar de la ràdio. Però, tot i ser conscients de les nostres limitacions a les que feia referència que tenim com a becaris en pràctica no volem arribar cada dia i passar-nos el temps davant de l'ordinador i no aprofitar el temps. Volem que ens donin canya, per això hem vingut.

Ara no puc avorrir-vos més amb les meves cavòries particulars. En Roger m'ha passat un comunicat que ens remet directament el Sindicat de Periodistes. Assistiran a les 12:00, o sigui d'aquí a escassos quaranta minuts, a una concentració a la Plaça de Sant Jaume (on si no! :P) per a reivindicar a la Generalitat que prengui cartes davant la precarietat al nostre sector: més de 1.500 periodistes inscrits com a tal a les oficines de l'atur de Catalunya i més de 400 companyes i companys afectats per ERO's o retallades de plantilla. El lema és Dempeus pel Periodisme: la nostra precarietat és la teva desinformació.

Així que vaig per feina. Parlaré de precarietat amb col·legues de l'ofici. Aviam què en pensen dels becaris.

Retrobament amb en Toni Marín

Estiu del 2002. Havia deixat la feina d'operador de projecció al desaparegut Cinema Plaza de Castelldefels. Fins que no comencés segon de periodisme al setembre havia de trobar una altra feina. Sense ingressos regulars en aquell moment hagués sobreviscut, però ja estava massa acostumat a treballar. No podia desaprofitar un estiu laboralment parlant. I va sorgir una ocupació a través de la Borsa de Treball de l'Ajuntament de Castelldefels: controlador a una pedrera del Garraf. Quan em van descriure la feina en qüestió no sabia bé en què consistia. Però jo mai dic que no a una oportunitat de provar noves experiències professionals.

La pedrera en qüestió estava (i està) situada a peu de la C-31, l'entranyable carretera de les costes, al seu pas pel nucli d'urbatitzacions proper a l'estació de rodalies RENFE de Garraf. Un lloc meravellós amb l'empremta inesborrable de Gaudí a l'Hotel-Restaurant que porta el nom del geni modernista.

La feina a la pedrera era ben senzilla. Havia d'atendre els transportistes a la seva arribada a les instal·lacions. Comprovar què venien a càrregar al camió i per a quina empresa feien l'encàrrec. Per tant era una tasca purament administrativa. M'encarregava d'introduir les dades pertinents al programa informàtic de l'empresa, i un cop el xofer havia carregat el material li expedia l'albarà. Així, un rere altra totes les tardes del mes de juliol i agost del 2002.
Com en Toni Marín avui dia per a fer el programa el Matí a 4 Bandes, els camioners s'han de llevar molt d'hora. Realment d'hora. Això significava que a partir de les 6, em quedava tot sol a la cabina situada entre les balances d'entrada i de sortida on els camions es pesaven buits en arribar i carregats a punt de sortir. Visualment, imagineu-vos un peatge de pagament manual.
De fet, l'afluència començava a minvar a partir de les 16:00. Molts fan la migdiada o la digestió. O els més resagadets com jo molts dies, tot just es diposen a dinar.

I la meva companyia grata, molt grata, era la veu d'en Toni Marín. En aquell moment presentador i conductor del magazine de la tarda a la Cadena Ser: La Ventana del Verano. I també la veu dels seus convidats i col·laboradors habituals. Em va atrapar el seu estil. La seva confiança i seguretat davant del micro i també la varietat i la frescor dels continguts. El millor, amb diferència, la trucada de cada dia tot just abans d'acabar al señor subsecretario. Era una paròdia. Fingien trucar a la Moncloa i sempre responia la mateixa veu masculina castissa per a informar que, un dia més, el president (Ansar) no podia atendre la trucada. Acabaven fent conya al respecte d'algun tema candent, si n'hi havia, al voltant del bigotis: les vacances a Orpesa, la visita a la residència reial de Palma... De debò, una de les millors aportacions humorístiques a la ràdio que recordo. I fa uns dies he descobert que qui agafava cada dia aquesta trucada és un amic íntim d'en Toni.
Arribar el primer dia de pràcqtiues i poder veure des del control tècnic com el Toni condueix el programa de matí de Ràdio 4 ha estat un privilegi i una gran satisfacció. Mare meva, això sona a discurs monàrquic postís. Però realment és així. La seva presència supera les expectatives del bon record que mantinc de la companyia d'aquelles tardes de l'estiu de 2002 amb la Ventana del Verano de la SER.
Em va costar dos o tres dies, fins que em vaig decidir saludar-lo i confessar-li que davant seu tenia un seguidor de la seva trajectòria. El seu tracte des del primer instant ha estat càlid, proper i amable. És 100% accessible. Sempre està disposat a escoltar idees i anècdotes. A mi m'han assignat a informatius, on m'hi trobo molt a gust i on estic aprenent molt. Però no he desaprofitat cap moment que s'ha presentat per plantejar-li a en Toni que compti amb mi per al programa sempre que vulgui.
Qui m'ho havia de dir fa set anyets. Que se'm presentaria l'ocasió de poder treballar, amb tota la humilitat i gratitut, colze amb colze amb en gran Toni Marín. Encara no s'ha concretat, però m'ha assegurat que la possibilitat d'entrar en antena algun dia està pràcticament garantida. En fi, encara no m'ho acabo de creure, i tampoc he trobat encara una bona idea integral per a poder fer una immersió a la graella del propi programa de manera més o menys habitual. S'accepten suggerències, propostes i idees.

A la ràdio, primer les fonts

Abans de començar a redactar el text d’una peça, sigui de la naturalesa que sigui, és millor recollir la informació més essencial i tot seguit trucar a la font o a les fonts. Si dediquem massa temps a donar forma al text que entrarà a antena sense abans recollir les veus de les persones implicades ens podem trobar que l’enfocafemt que hem donat al tema es pot desmuntar ja que allò que ens diuen les fonts no és exactament el que esperàvem.

Això em va passar amb el meu primer encàrrec, el mini reportatge sobre els aturats boletaires. L’enfocament que volíem donar-li se centrava en la situació dels aturats que aprofitaven la temporada de la recollida de bolets per a fer ingressos extra. Mentre em documentava per la gran i vasta xarxa, on et pots arribar a tornar boig si no t’organitzes una mica, algunes notícies de portals locals i comarcals de la zona de l’Alt Urgell apuntaven que molts venedors de mercat tradicionals es queixaven d’una “competència deslleial” ja que molts d’aquests boletaires que responen al perfil de l’aturat oportunista estaven perjudicant el mercat, principalment a través de la venda en parades a peu de carretera sense cap tipus de control ni de regulació.
Jo vaig voler copsar aquesta opinió amb una venedora del mercat de Cal Rosal, a prop de Berga, (contacte que em va facilitar un company de l’emissora) amb la peça ja redactada i amb l’espai reservat per al tall de veu suposat i desitjat. Greu error. La seva versió no era en absolut l’esperada. No sols no culpava el gest dels aturats boletaires, sinó que a més em va assegurar que més d’un cop els havia comprat la collita per a vendre el gènere a la seva parada. Òbviament, com a venedora mira tant per la qualitat com pel preu del producte, sigui quin sigui el proveïdor i les seves circumstàncies.
En fi, sense cap voluntat d’avorrir-vos amb més dades sobre el tema, només em volia centrar i compartir aquest procediment un cop rebem un encàrrec a la nostra redacció, secció o departament. El més aconsellable és consultar les fonts sense obsessionar-se massa amb quin tipus de tall de veu necessitem per a la peça sobre la que ja inevitablement pensem com quedarà en antena.

14 dies i 5 peces

14è dia de pràctiques com a becari a RNE a Barcelona. El dilluns 5 d'octubre atèrravem 6 estudiants de la UAB (3 noies i 3 nois) a la seu de l'emissora, al carrer Roc Boronat nº 127, un tant desorientats sobre el nostre futur imminent al que serà el nostre hàbitat pseudoprofessional fins el 31 de gener de 2010. Però sobre dates límit, i afers relacionats, a un servidor sempre li agrada negociar. Si tot va bé només m'hauré de presentar a un sol examen presencial el 5 de febrer. Tenint en compte la proximitat de dates (finalització de pràctiques vs examen final) procuraré avançar tant l'una com l'altra i poder marxar a Madrid a inicis de febrer sense més assumptes pendents a les nostres terres. Allà m'hi espera una persona molt especial per a encetar una etapa de la meva vida en la qual tinc dipositades moltes expectatives, il·lusions i esperances. El temps dirà.
Fins a dia d'avui, 5 han estat les ocasions de fer alguna cosa més que navegar per la vasta xarxa o llegir els diaris mentre m'espero a què m'encarreguin alguna tasca i així no tenir la sensació que s'acompleix el dit que campa i volta pels passadissos i classes de la facultat des de l'inici de la carrera: a les pràctiques de final de carrera et tindran per a fer fotocòpies i servir el cafè.
La primera va ser una peça sobre molts aturats catalanas que davant la crisi econòmica s'han llançat als boscos a collir bolets buscant una nova forma d'ingressos. El vam anomenar Aturats Boletaires. Va prendre el relleu una notícia sobre una exposició itinerant que ha arribar recentment a Barcelona titulada Las Joyas del Rif. Dues notícies més van precedir la que va entrar ahir en antena: l'inici del tasllat de les obres de l'antic Museu Militar de Montjuïc per a la seva restauració i la celebració del Dia de la Prova del VIH, que com passa en molts casos no va poder entrar en antena per problemes estrictament de temps. El nostre "amic" Millet ja està acaparant més atenció de la que mereix. Com a individu. No podem encara desviar la nostra mirada del seu periple palauenc.
I ahir va arribar un moment molt esperat per a qualsevol apassionat de la ràdio, com jo, que espera sentir la seva pròpia veu per primer cop en directe. Matiso. Estava gravat escassos minuts abans. Però l'informatiu del migdia s'emetia en rigurós directe.
Ara mateix, com cada matí, busco com aprofitar el temps útilment mentre la meva presència no resulta ser de massa ajut per a l'equip d'informatius a qui, per cert, aniré dedicant temps i espai.